Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta sambeat. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta sambeat. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

dijous, 17 de setembre del 2026

Un "clàssic" a qui també li agrada el jazz:Rafa M. Guillén

 Programa 762


Ja ha passat dues vegades i esta és la tercera que ens visita Rafa M. Guillén.

Músic del terreny, instal·lat a Córdoba com a trombó solista de l'Orquestra de Córdoba, sempre ha tingut el cuquet del jazz dintre seu. La proximitat amical amb SEDAJAZZ va fer la resta y, a poc a poc, i amb un grupet de col·legues-amics, els "Jazz Walkers", va treure l'any 2016 el seu primer disc, és clar, al segell de SEDAJAZZ, que vàreu poder escoltar al nostre programa.

Després d'una segona entrega l'any 2021 ara ens arriba la tercera gravació sota la seua titularitat amb els seus inseparables "Jazz Walkers" i un bon grapat d'amics col·laboradors, amb gent com Perico Sambeat o "Latino" entre d'altres, ha decidit lliurar un tercer treball anomenat, simptomàticament, "Always Forward".

Efectivament, sempre endavant continua el seu camí este fill de Bétera, amb un disc amb tres composicions pròpies i d'altres cinc, en la seua línia de latin-jazz.

Composicions alegres, marxoses, amb molt d'encomanadís ritme, executades amb la solvència i rotunditat sonora que és d'esperar sempre d'ell i de la gent que l'ha acompanyat en la gravació. Una música fresca que ens ha arribat en ple mes d'agost, per alleujar la tremenda "calorada" que hem hagut de patir.

Personalment haig de dir que la darrera peça, anomenada "Dr. Funkestein" m'ha fet vindre al cap la rotunditat, solvència i sonoritat funk del Snarky Puppy.

A vore si el pròxim disc de Rafa M. Guillén no es fa esperar.

dijous, 13 de febrer del 2025

Un petit instrument, un gran artista: L'harmònica d'Antonio Serrano

 Programa 705


En una entrevista, Antonio Serrano es definia com "el resultat afortunat d'un experiment científic". Feia al·lusió a que el seu aprenentatge musical -i la seua iniciació a l'harmònica-  és el  fruit d'un mètode musical inventat per son pare -un científic/músic- que fa de l'harmònica l'eina ideal per aprendre música.

Nascut a Madrid l'any 1974, fill d'un pare espanyol i una mare d'Uruguai, Antonio Serrano és en aquests moments un dels harmonicistes més reconeguts a escala mundial: amb raó, afegisc. Amb un intens aprenentatge a casa, des dels set anys, i amb un molt profitós pas pels conservatoris d'Alacant i Madrid, no sols és un excel·lent intèrpret sinó un documentat músic sense fronteres.

Interpretant, de molt jove -a partir dels tretze anys- peces clàssiques amb orquestres simfòniques d'arreu del món i amb el padrinatge d'un dels harmonicistes cimers de l'instrument, Larry Adler, hi hagué un encontre que va marcar el seu rumb prolífic, calidoscòpic, pel món de la música: els deu anys que entre el 2004 i el 2014 va estar treballant amb l'iniciàtic grup que va muntar Paco de Lucía, eixe gran visionari de la música flamenca que va eixamplar els límits del gènere de manera que, definitivament, el va dur als escenaris més prestigiosos arrelant el seu so a la modernitat. Ell va ser l'escola definitiva per a Antonio Serrano. Ell el va fer contactar amb el bo i millor de la música mundial i, fonamentalment, del jazz, ocasió que el madrileny va aprofitar per tocar amb allò més granat de la música negra més universal: Winton Marsalis, Toots Thielemans, Jerry Gonzalez, Chano Domínguez, Lou Bennet, Jorge Pardo, Vicente Amigo, Tomatito y Perico Sambeat, entre molts altres, han estat companys d'escenari de l'harmonicista, introduint-lo, definitivament, al món del jazz.

No s'ha tancat, però, en aquest món; ben al contrari la seua prolífica biografia l'ha dut a conrear com acompanyant -de luxe, afegisc jo- a una variada nòmina d'artistes de l'àrea pop, flamenca i d'altres, com a músic d'estudi. També és destacable la seua producció de bandes sonores de pel·lícules i mai ha abandonat el camp de la música culta, amb gravacions d'obres de Piazzolla, Heitor Villalobos, Malcolm Arnold, Vaughan Williams, Falla, Granados i més.

De fet, el pròxim programa també escoltarem aquest músic madrileny, resident (no sé si encara) en terres del sud del País Valencià, per poder gaudir un poc més de la seua mestria i sensibilitat com a intèrpret.

L'harmònica és un instrument càlid i versàtil, que en mans com les d'Antonio Serrano, no ha d'envejar res a qualsevol altre.

A fruir amb l'escolta!!

 P.S.: No he posat, com és costum, enllaços a llocs relacionats amb lpartista perquè, millor que això, crec que serà més interessant posar el seu nom en qualsevol cercados i en trobareu un bon grapat de llocs on gaudir de la seua música. És encara massa jove com per a que la seua peripècia personal siga més interessant que escoltar-lo

dijous, 30 de gener del 2025

Caminant: Més Contxi Lorente, ara en trio.

 Programa 703


Dir Kontxi Lorente a l'àrea de València i rodalies vol dir, amb total seguretat, jazz al piano.

La pamplonica arrelada a estes mediterrànies terres té una trajectòria reconeguda, consolidada, com a pianista de jazz -matèria en què és professora al Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo. Bona sort per al seu alumnat.

Encara que, afortunadament, es prodiga prou en directe, la nòmina de discos sota la seua titularitat no és massa abundant. Si no estic enganyat, són quatre, el primer del 2011, amb dos més de cotitular. Això sí, la seua col·laboració com a acompanyant d'altres artistes, a gravacions i en directe, és cercada i abundant.

El disc que ens ocupa al programa de hui és -per voluntat seua(?)- la continuació d'un altre, gravat el 2015 (About Me): el recent s'anomena "Más de mi", publicat fa alguns mesos. Seguint el que jo pense al respecte he fet una prova: he escoltat este disc junt amb el del 2015 per observar l'evolució de l'artista.

Al disc del 2015, el segon seu, en format de trio i amb els mateixos acompanyants que al "Más de mi" -el contrabaixista italià, afincat també a estes terres Ales Cesarini, i el bateria Borja Barrueta- em semblava una bona oportunitat per observar els canvis de la pianista amb els mateixos acompanyants. Com en la majoria dels seus discos les composicions són totes seues, excel·lents, i el conjunt impecable. 

Les diferències més observables, segons em sembla, són que el temps l'ha portat a una calma, a un assossec, cosa amb la qual la musicalitat guanya. Com que està totalment segura de la seua tècnica, el focus el posa més en l'expressivitat, en l'elegància, cosa que la du, potser, a una major facilitat, llibertat i frescor en les improvisacions. El disc del 2015 té abundants correries vertiginoses dels seus dits sobre el teclat fent palés el seu virtuosisme tècnic. Ara crec que la música guanya, igual que la tranquil·litat que li dona la solvència adquirida per a deixar ampli espai als seus acompanyants i que diguen també la seua -i ho fan mol bé. Jo destacaria, d'este tema, la peça dedicada a McCoy Tyner, el "Tyner Blues", on el desenvolupament s'expressa en un preciós "duetto" amb l'Ales.

M'agrada tot el disc, que té la sorpresa d'una peça on hi ha lletra i veu a càrrec d'Ivan López "Siuxx", jove artista de per ací, instrumentista, cantant i més coses, però si haguera de triar una sola cançó em decantaria per "Boreal", una composició de la Kontxi, que ja apareixia al disc de 2015 interpretada en la part solista per Perico Sambeat, que al "Más de mi" se l'apropia totalment el piano amb una discreta, discretíssima, intervenció dels acompanyants. Un autèntic "quasi solo" que li ix del fons de l'ànima, amb un so acaronant i líric. Em recorda l'ambient de l'anterior disc, a piano sol ("El otro lado", comentat ací al seu moment), on en no haver d'estar "pendent" d'acompanyants, l'intimisme de la seua música esborrona.

Kontxi, esperen la pròxima!!

dijous, 12 de desembre del 2024

Una cimera del pianisme en el jazz: Brad Mehldau

 Programa 696



"Per què una gravació en directe? Durant aproximadament els últims vint-i-cinc anys, he viscut principalment de viatjar per tot el món i actuar per a gent. Aquest estat de coses m`ha resultat una llarga benedicció. Jo no done per fetes les oportunitats de rendiment; al contrari, valore cada cop més l'oportunitat de tocar per a la gent a mesura que em faig gran. Sóc conscient que ja no és per la novetat d'un músic només per la joventut o la frescor a escena, de manera que hi ha una pressió autoinduïda per sobresortir en el meu ofici el millor possible i en els meus propis termes." Brad Mehldau.

Brad Mehldau
no es prodiga massa en gravacions en directe en solitari. Si fem un reconte del total de gravacions fetes amb ell com a líder -una quarantena des dels seus inicis al principi dels noranta- les efectuades en directe són clara minoria.

És un tòpic, entre la crítica, la comparació de Mehldau amb Keith Jarret com a cimeres del pianisme en jazz actual, però hi ha una gran diferència en la forma d'expressar-se de l'un i de l'altre. Keith Jarret eixia a l'escenari amb un full en blanc que anava escrivint segons anava interpretant unes llargues, quasi inacabables, improvisacions. Pel contrari, el camí que segueix Brad Mehldau és molt més eclèctic, tal com ho és la seua fructífera evolució.

Lluny, molt lluny, queden aquells primers discs amb els germans Rossy i Perico Sambeat. La seua obra, fruit d'una constant reflexió sobre la música i sobre la SEUA música, l'ha dut a re-interpretar tant a alguns músics clàssics com a fer un doble CD amb cançons pròpies i altres del repertori estàndard de la música popular, amb el toc especial del seu piano i la veu de la mezzo-soprano Anne-Sophie von Otter.

Lluny de la invenció momentània nua i crua de Jarret, el treball de Mehldau tracta, com si es tractara d'un orfebre, d'agafar materials propis i d'altres i treballar-los primorosament de manera que, sense que les seues improvisacions desfiguren el material emprat, allò que sorgeix de les seues mans és una obra original, imaginativa i d'una puresa musical esborronadora.

Diuen, els que d'això saben que la seua tècnica pianística és d'una complexitat i virtuosisme exuberant i que la seua sapiència musical li fa utilitzar amb desimboltura les tècniques musicals clàssiques -contrapunt, alteracions brusques de ritme, etc.

El que escoltarem hui, és el primer dels dos CDs gravats el 2011 al festival de Marciac (França). La seua edat -nasqué el 1970- fa que les influències i moltes de les obres que treballa, no seguisquen els tòpics dels clàssics estàndard del jazz -que també- sinó que igual agafa una peça de Kurt Cobain que una altra de Radiohead o dels Beatles, tot amarat per un ambient de música del més alt nivell que ens atrapa i ens fa com levitar.

La seua discografia és fàcilment trobable a la xarxa: un recomane una atenta escolta. Tingueu per segur que no us decebrà.

dijous, 21 de novembre del 2024

Un music italià de jazz s'enamora del flamenc: Yuri Storione

Programa 693


No és d'ara. Des dels temps pioners dels "Jazz Flamenco" de Pedro Iturralde, gravats en 1968 y 1959, encara que editats a Espanya en 1974, la publicació de discos en els que es tractava de extreure el suc del flamenc i fusionar-lo amb el jazz post bebop han anat augmentant en quantitat i en qualitat. Musics com el pianista gadità Chano Dominguez i l'empenta renovadora del conjunt de Paco de Lucia -que ja havia participat, molt jovenet, als discos de l'Iturralde- varen suposar la definitiva fita per a que s'obriguera la porta a molts variats intents de fusió jazz-flamenc, no sempre reeixits.

Caldria destacar, per al meu gust, el Flamenco Big Band, del nostre Perico Sambeat, de l'any 2008, o el darrer del 2023, Roneando, on la seua mestria en el llenguatge jazzístic i la perfecta assimilació dels ritmes flamencs li han fet treure dues obres exemplars en aquest camp.

No han estat sols els músics de per ací el qui han tractar d'acostar-se al flamenc, d'una forma més o menys afortunada, destacant composicions de Chick Corea, que va actuar en diverses ocasions amb Paco de Lucía, i el "Sketches of Spain" del duo Gil Evans/Miles Davis entre les obres més conegudes.

Hui en dia són multitud els musics de fora de les nostres fronteres que han estat atrets pel flamenc; és el cas del nostre protagonista de hui, el pianista italià Yuri Storione (Sicilia 1993), que després de haver gravat -i actuat- amb Perico Sambeat fa alguns anys, ara ens lliura un disc on la seua proximitat al flamenc se'ns mostra amb total nitidesa, acoblant als seus ritmes una destacada facilitat improvisadora i una tècnica pianística neta, acollidora, que enganxa des del primer moment.

Al disc Brisa Andaluza compta amb l'acompanyament de flauta, contrabaix, bateria, palmes i la intervenció d'una cantant en la peça més típicament jazzística del disc. Un disc que s'escolta amb molt de gust i que deixa molt bon sabor de boca.

Caldrà seguir la pista d'aquest pianista italià, publicat per la incansable "Sedajazz Records"
___________________________________________________

No podem deixar sense esmentar el desastre produit a les instaŀlacions de Sedajazz a les darreres inundacions del 29 d'octubre d'enguany. Des d'ací volem enviar-li a Latino i tota la seua colla el nostre afecte i els desitjos d'una pronta tornada a la (dessitjable) normalitat, pel bé de la nostra cultura musical, per a la qual l'esforç de Sedajazz, des de la seua posició de franctiradors, ens resulta imprescindible. I per a les persones que ens han deixat en aquest terrible drama, el nostre afectuós record.

Molt d'ànim, bona gent!!


dijous, 16 de març del 2023

Una carta d'amor en jazz: "Despues de ti" de Marcial Picó

 Programa 627



Marcial Picó
és un veterà músic, flautista concretament i ensenyant de la seua especialitat, compositor i altres coses, al qual no sé si no li havia eixit la oportunitat o no havia volgut ell deixar constància, en un disc, de les seues composicions i treball.

Ignore com va ser la cosa, però el cas es que, finalment, recolzat en la gent de SEDAJAZZ, ha pogut deixar constància, supose que molt parcial, del producte de la seua creativitat. Diu ell al disc que gran part de l'impuls que l'ha espentat a fer esta gravació li ve de la seua filla, Marina Eco, cantant de jazz. Donem-li les gràcies a totes les persones que l'han animat a gravar aquest "Después de ti"

Les peces del disc sembla que són un recull de coses fetes al llarg de la seua vida, sempre, però, amb una font d'inspiració, una força estimulant que li acompanya des de fa més d'una trentena d'anys, la seua parella, Carmen, segons ho explicita al disc en el breu text de presentació: alguns títols ho expressen directament.

La música, que és d'allò que ens toca parlar, és d'una solvència indubtable. Amb un ambient relaxat, pròxim a la balada, el clima del disc ens duu a una escolta tranquil·la, de degustació del que se'ns ofereix. No busqueu ni grans filigranes ni audàcies estilístiques pretensioses, senzillament és un disc de bona música i excel·lent factura, cosa que, darrerament, s'agraeix poder escoltar.

També cal destacar que en la gravació, com a acompanyants, s'ha envoltat de primeres espases. Com a peces base estan Miquel Álvarez al contrabaix i el veterà David Gadea a la bateria, amb col·laboracions puntuals de Perico Sambeat (saxo alto y soprano), la seua filla Marina Eco (veu), Albert Sanz, Albert Palau y Carlos Sáez (Piano) i, clar, Marcial Picó a la travessera i al piano en una peça un poc especial, supose. L'autoria i els arranjaments son tots d'en Marcial.

Un cop més, l'existència de SEDAJAZZ, editora del disc, ens dona la possibilitat de poder tindre constància del treball d'un músic, desconegut per al gran públic, que, sense la gent de l'Alqueria Coca no podríem degustar a casa, amb l'escolta del disc

dijous, 2 de març del 2023

Feliç 30é Aniversari i llarga vida SEDAJAZZ!!

Programa 625 

 


És amb una enorme alegria que us oferim el programa de hui. 

No sempre una aventura com la del col·lectiu SEDAJAZZ arriba, no sense haver passat les aventures i desventures corresponents, a la seua Ítaca...30 anys després.

En aquest cas sembla que, darrerament, les coses van arreglant-se i la estabilitat del projecte s'ha consolidat, donant-li'ls una vida menys atzarosa. 

Per celebrar-ho han passat tot l'any 2022 amb diverses i variades activitats que varen culminar amb el concert que -OH, MIRACLE!!- va retransmetre ÀPunt, que podreu veure escanejant el codi QR que figura en esta pàgina, amb una plantilla de luxe on es trobaven gran part de les persones que han col·laborat amb SEDAJAZZ al llarg d'esta llarga travessia. Gent com Perico Sambeat, Jesús Santandreu, Vicente Macián, David Pastor o Kontxi Lorente per esmentar una quants, i la coŀlaboració estelar de Sole Giménez, habitual en moltes de les activitats de SEDAJAZZ i copartícip en concerts, normalment en la mateixa forma que en aquest disc, amb la Big Band de Sedajazz. Destacar l'exceŀlent arranjament que de la cançò de la Sole Giménez, Alma de Blues, va fer Jesús Santandreu, que és el que s'escolta.

Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet


 

 

Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet

Com que el disc és una perfecta expressió del que va passar el 18 de desembre del 2022 al Teatre Principal de València, no cal dir molt més. Sols cal escoltar-lo.

Un cop més, ens alegra poder difondre l'excel·lent treball d'aquest col·lectiu que, amb l'empenta incansable del seu "Deus ex Machina", Francisco Blanco "Latino", que, a hores d'ara, ja porta publicats sota el seu segell uns 120 treballs discogràfics de gent molt variada, però sempre amb un enorme compromís amb la qualitat i la excel·lència, que sense la tasca de SEDAJAZZ, molt probablement, no haurien pogut expressar-se artísticament de manera professional.

MOLTES GRÀCIES "LATINO" I QUE TOT CONTINUE RODANT!!


La Alqueria Coca, de Sedaví, seu de SEDAJAZZ

dijous, 14 d’abril del 2022

La pedrera del jazz valencià: Jove Big Band Sedajazz

  Programa 590


Un any més, com ja va sent normal, la gent de Francisco Blanco "Latino", amb la col·laboració del "Xiquet" Jesús Santandreu, nadiu de Carcaixent, ens presenten un disc amb els resultats de les hores passades a l'alqueria Coca de Sedaví pel grapat de gent jove. 

A la ratlla de l'adolescència, amunt o avall pel que podeu veure a la foto, fan palès el resultat de la feina feta al llarg del temps que porten davant de papers pautats i impregnant-se de l'entusiasme i la bona llavor d'un professorat que dóna el millor de la seua vida perquè la música siga un valor més a afegir a la formació humana d'aquesta jovenalla.


 La Jove Big Band de Sedajazz , al disc Eclèctic, sona quelcom més que impecable. Hi ha entusiasme, qualitat, alegria i eixe plus que dóna la joventut quan, amb tot l'amor per la música i el treball ben fet que els comuniquen a l'alqueria, s'enfronten a la meravellosa feina de donar vida a eixos símbols que emplenen les partitures, compartint el goig de fer-ho amb el treball comú, sense vedetismes ni ganes de destacar per sobre les altres persones que construeixen eixa realitat artística que escoltareu.


Amb un repertori de clàssics de les Big Band, alguna peça del nostre Perico Sambeat -que es suma així a la "la festa"- i originals arranjaments de Jesús Santandreu (espectacular i preciós el del clàssic de Juan Tizol,"Caravan", que va fer famós l'orquestra de Duke Ellington), el disc és una pura delícia que té l'alegria afegida de pensar que, de entre totes les persones que ara són encara alumnat, sorgirà una nova generació de músics de jazz des d'aquesta "pedrera" valenciana.

Enhorabona per la feina ben feta, gent de SEDAJAZZ!!


dijous, 6 de gener del 2022

Javier Vercher: un "jazzman" que pensa en el passat i en el futur

 Programa 576

 

 Als programes 469 i 470 varem poder revisar  dos dels darrers discos del Javier Vercher, publicats arran del seu aterratge a València i després de la seua aventura a Nova York i la gira amb Alejandro Sanz (!). La conseqüència va ser múltiples influències, destacant les avantguardes contactades a la ciutat dels gratacels i la seua línia radicalment "free jazz"  clarament perceptible al primer dels discos i ja un poc matisada al segon, gravats els anys 2018 i 2019. 

 El disc que anem a comentar en aquest programa és del 2021, és dir, dos anys després del "First Takes" i rodejat ara, amb músics "del terreny". Músics que no tenen massa envejar ja, a hores d'ara, a qualsevol de l'elit mundial car, els darrers deu o quinze anys, la nova generació de músics criats o recriats a València ha assolit uns nivells excel·lents, afavorits també per l'enorme mobilitat de les gents d'aquest món jazzístic, que afavoreixen els contactes amb altres músics de latituds diverses i nivell internacional. Això, i a més el treball de gent com la del "Jimmy Glass", temple actual del jazz a València, que ha fet l'esforç de portar per ací a tocar a algunes lluminàries consagrades com  Benny Golson,  Lee Konitz, Lou Donaldson, Pat Martino, Uri Caine, Larry Grenadier, Ravi Coltrane o Enrico Rava, entre molts d'altres, a més de ser un espai habitual del nostre més internacional músic actual, Perico Sambeat. 

 La música del "Agricultural Wisdom" , que anem a escoltar al programa, beu de totes les fonts del jazz més actual i, sense renunciar a una certa preferència pel "free", ha sabut acostar-se a eixe jazz que ara circula majoritàriament al món, malgrat l'enorme diversitat de matisos -un per cada músic, pràcticament- i resulta una perfecta immersió al jazz més actual, un enorme puzle d'influències que van, des del jazz modal al "free", passant per totes les variants. Potser caldria destacar la seua evolució cap a unes línies melòdiques senzilles, suficients, però, per donar peu a que, tant el propi Vercher com els seus acompanyants, estimulen la improvisació amb espai suficient per expressar-se.

De tota manera, jo destacaria la peça amb la què obrim el programa, un preciós i suggerent solo del Javier Vercher, amb un inquietant títol, "Lobo y luna".

Esperem que aquest home no s'ature -no sembla probable- i continue amb la seua contínua recerca sonora i estilística, per a gaudi dels bons afeccionats al jazz de la terra que, de segur i gràcies a ell, continuarem "al dia" d'allò que es cou per l'univers del jazz mundial.

Per cert, és un producte més de SEDAJAZZ RECORDS, clar!


Fe d'errades: A la locució del programa dic que el disc amb Ferenc Nemeth era, probablement del 2020. En realitat, he comprovat després que és del 2006, quan estava encara amb la gent de Nova York. Disculpeu.

dijous, 20 de maig del 2021

Jazz autèntic amarat de flamenc: Alex Conde

Programa 551



Entre les moltes fusions/incrustacions/mescles que el jazz ha assolit els darrers decennis, hi ha una que té una singularitat clara: la del flamenc.

Música racial, intuïtiva, popular i de clares arrels reivindicatives des del seu començament -tal i com li ha ocorregut al jazz en totes les seues evolucions- la conjunció amb el jazz ja té una llarga trajectòria entre els músics espanyols. 

Des del disc primigeni -fins on jo sé- del mestre navarrès Pedro Iturralde, allà per l'any 1967, amb els seus dos LP anomenats "Jazz Flamenco" 1 i 2, fins els actuals Chano Dominguez, Perico Sambeat o Jorge Pardo, amb l'obligat esment a Paco de Lucía i molta més gent no tan coneguda, els treballs que inspiren la creativitat d'ambdós mons ha donat ja un bon grapat de fruits.

Haig de dir que, d'entrada, soc una miqueta escèptic quan una música es presenta com a "fusió jazz-flamenc". Em sona molt a "rotllo promocional" per vendre un producte. No és, en cap manera, el cas de l'Alex Conde. El seu "feeling" flamenc li ve de família de cantants i músics dedicats a aquest gènere i el té perfectament interioritzat. El "cuquet" del jazz, però, no és cap esnobisme per la seua part.

Després d'haver acabat els seus estudis de piano clàssic al conservatori José Iturbi de València, una estada a París li va proporcionar l'oportunitat d'una beca per a la coneguda Berklee College of Music als Estats Units i allí va arrodonir una fructífera formació que li ha dut, sense renunciar -ni falta que fa- a les seues arrels flamenques familiars (orígens a la Mancha, nascut a València), a construir una base jazzística que, inevitablement barrejada amb la influència del latin-jazz, ha assolit un nivell de creativitat i d'expressió jazzística que l'ha dut a un llenguatge personal força interessant. La seua estada als EE.UU. l'ha dut a treballar amb gent tan interessant com la meua admirada Maria Schneider, John Patitucci o Eddie Palmieri entre altres o, en el camp del flamenc, amb gent tan innovadora com Vicente Amigo, Tomatito o Diego el Cigala.

La seua depurada tècnica pianística i, supose, el seu interès pels pianistes de jazz, l'ha dut a fer, fa uns cinc anys, un disc dedicat a recrear ,amb el seu estil, composicions del imprescindible Thelonius Monk. Al programa de hui anem a estrenar amb una setmana d'anteŀlació (el disc es publica el 28 de maig) una segona recreació d'uns dels pianistes més originals i creatius del món del jazz Bud Powell. El disc, anomenat "Descarga for Bud", recrea, amb una enorme originalitat i un inconfusible aire flamenc en els "palos" utilitzats com a ritme de fons, encara que amb un estil de jazz absolutament contemporani, obres d'aquesta figura imprescindible del piano de jazz, què fou un dels pares de la "revolució" be-bop, fins al punt que se li anomenava "el Charlie Parker del piano".

Amb un acompanyament de molt alt nivell, amb el fabulós Jeff Chambers al contrabaix -que ja l'havia acompanyat al disc de Monk- i les coŀlaboracions de John Santos (Congas, Bongos), Sergio Martínez (Cajon i djembe), Mike Olmos (trompeta), Jeff Narell (Steel pan) i l'inestimable treball de Jose Luis de la Paz, a la guitarra flamenca, cadascú allà on tocava segons els arranjaments de l'Alex Conde, és aquest un dels discos més aconseguits que he escoltat els darrers anys.

Reconec que no coneixia a aquest músic, que ara resideix als EE.UU., però tractaré d'aconseguir el seu disc dedicat a Thelonius Monk i posar-vos-el perquè té que ser una meravella.

Ah! Per cert, el disc és editat a escala mundial pels amics de SEDAJAZZ RECORDS. Enhorabona!!

dijous, 8 d’abril del 2021

Miquel Asensio: Biotza. Una certa amanida

Programa 545


En darrer treball de Miquel Asensio (l'anterior el podeu escoltar aci), anomenat Biotza, m'ha produït unes sensacions contradictòries.

El disc és una excel·lent mostra de jazz, amb uns acompanyaments de luxe, però...

El però ve del fet que, dintre d'ell hi ha una certa barreja que, potser per voluntat del propi artista, per mi desdibuixa una miqueta el perfil del disc. La presència dins d'ell de peces de so "clàssic", amb un evident contemporaneïtat en l'estil de la interpretació, junt a un parell de peces -per mi les més interessants del disc- amb una evident proposta avantguardista, ajusten mal, al meu parer, amb la presència de dues peces cantades de l'Elma Sambeat, una d'elles de composició pròpia i l'altra amb lletra seua, i composició, com la resta del disc, del Miquel Asensio.

No sé quina intenció tenia l'autor i titular del disc respecte de la música que volia fer. Potser la barreja era la seua intenció, potser soc jo qui no l'acaba d'entendre, però la sensació que em dóna en escoltar el disc tot seguit és d'una mescla que no acaba de quadrar. Potser l'ordre de les peces siga una de les causes del meu "despiste". 

En tot cas no estic diguent que el disc no m'agrade. Sobretot destaque, les intervencions dels companys, amb especial esment al veterà multi-instrumentista Javier Vercher, un dels puntals del jazz valencià, les acurades intervencions del pianista cubà Iván "Melón" Lewis i les molt sensibles intervencions del contrabaixista Pablo Martín Caminero, amb una intervenció, amb l'arc, a la cançò Aïllat, que esborrona.

Si tinc que decidir-me per algunes peces, en decante clarament per les dues més acostades a allò que podrien anomenar un so "avantguardista", Cuarentena i, sobretot, Aíllat, farcides d'emoció i sensibilitat i on la delicada vocalització de l'Elma Sambeat evoca aires mediterranis.

Esperem el pròxim disc a veure quin camí agafa l'excel·lent bateria valencià.

dijous, 18 de juliol del 2019

Figa de ferro: La fecunditat de les bandes dóna fruits jazzístics

Programa 476

Poc cal afegir al què he dit al programa.

Insistir en la benedicció dels deus que va caure sobre estes terres quan l'afecció per les bandes de música es va escampar pel País Valencià, amb una intensitat sense parangó -si no estic mal informat- al món sencer.

En aquest cas el beneficiat ha estat un gènere tan allunyat originàriament com el jazz, què hui -afortunadament- s'ha escampat arreu del món.

Deixa bocabadat la perfecció amb la qual s'expliquen aquests músics de vocació, sense pretensions de virtuosismes, en les melodies -i a sobre, els ritmes- que als anys quaranta i cinquanta del segle passat  feien ballar als habitants dels Estats Units i d'Europa.

La qualitat del conjunt està reforçada amb algunes col·laboracions de luxe en la interpretació, i el regal que gent com el "Roget", Jesús Santandreu i el Perico Sambeat han fet d'algunes composicions pròpies exclusivament per al disc, i els arranjaments del Ramón Cardo, una altra lluminària del jazz valencià per al Món.

La impecable tasca duta a terme pel director d'aquest projecte, Kako Rubio, professor recent de trombó a l'escola de Sedajazz, (apadrinat en la seua estrena discogràfica amb el disc "Figa de Ferro" de la Lírica Big Band per eixa sort impagable què és el segell de SEDAJAZZ) fan d'aquest disc una delícia per a les oïdes de qualsevol persona que l'escolte, siga afeccionada al jazz o no. El disc no té més pretensions que eixa: que la tasca feta no s'esborre en l'aire i quede reflectida per a gaudi de les nostres oïdes.

Per cert, una curiositat. Al disc hi ha una composició del Phil Collins ex-Genesis, que des que va deixar el grup va montar una big band què, per cert, va actuar fa uns anys als Vivers de València, a l'estiu.

Moltes gràcies, il·lustres "desconeguts" i esperem la pròxima (I en l'espera, podeu escoltar cosetes seues al YouTube).



dijous, 6 de juny del 2019

La terra dóna bona llavor: Javier Vercher-1

Programa 469

Afortunadament, d'uns decennis cap ací, el nivell del jazz fet ací, al País Valencià i rodalies ha tingut una pujada de qualitat més que notòria.

No cal esmentar a les grans figures què, amb Perico Sambeat com a emblema, han sorgit per estes terres amb ressò internacional. Però figures de un nivell més que rellevant van -afortunadament- sorgint any rere any, segurament a causa de les ja freqüents eixides a l'estranger dels nostres músics.

El contacte dels nostres músics amb els grans mestres de l'avantguarda del jazz què -malgrat que a Europa té figures destacades- és evident que té el centre de gravetat de l'actual innovació als EE.UU., concretament i  sobretot a Nova York, ha estat la clau què ha fet que el seu pas per enllà els influenciara enormement.

Els desenvolupaments jazzístics més atrevits què segueixen pels camins que varen obrir gent com John Coltrane i Ornette Coleman com a figures més "trencadores", ha entrat amb força en el jazz a casa nostra.

El cas de Javier Vercher és simptomàtic del que acabe de dir.

Després de passar per l'educació reglada del Conservatori Joaquín Rodrigo de València, amb el clarinet baix, més piano, espentat per son pare, professor del centre, i amb 17 anys, va tindre la sort de intentar i aconseguir una beca per estudiar a la Berklee de Boston. Tres anys després, va capbussar-se a Nova York amb trobades amb el bo i millor de la gent que ara mateix està construint el jazz de hui i de demà.

No va desaprofitar l'oportunitat el nostre gandienc d'adopció i amb una enorme capacitat d'absorció va anar escoltant i deprenent de tota eixa gent. Gent que, lamentablement, resulta difícil d'escoltar per ací on hi ha -i sobretot hi havia quan se'n va anar a Boston- una certa esclerosi al món del jazz.

Hui tenim la sort de que, després de rodar per mig món, viu a València i, clar, ha connectat  amb la gent de Sedajazz que ha publicat els seus dos darrers discs, el que escoltareu hui i el que podreu escoltar la setmana que ve.

Un disc, el del programa de hui, anomenat "As we see it", que jo imagine gravat pel Javier Vercher i el seu únic -i discret- acompanyant, el baix Masa Kamaguchi, amb l'estudi quasi a fosques i deixant que les idees que li venien al cap pogueren ser expressades amb total llibertat pel varis instruments que toca: saxos tenor i soprano, clarinet baix -clar- i efectes amb sintetitzadors.

Si una cosa expressa aquest disc és la llibertat absoluta d'un creador.


dijous, 31 de gener del 2019

La consolidació d'un jove valor: "Cuban Connection" d'Alexei León

Programa 452

"La música és molt melòdica, la vaig escriure per al meu quintet tenint en compte un so molt especial basat en la tradició rítmica afrocubana, la improvisació i el llenguatge del jazz contemporani. Cada composició està inspirada en una experiència que m'ha deixat marcat: persones, moments, llocs, etc. "

Així defineix l'Alexei León l'esperit del seu darrer disc (per ara) d'aquest músic cubà, arrelat a València des de fa uns anys, i connectat des de la seua arribada amb la colla dels SEDAJAZZ, on desenvolupa també una tasca didàctica.

En efecte. Malgrat la clara arrel afro-cubana d'aquest músic, que és evident des dels primers minuts d'escolta, aquest disc, molt més personal, crec, que el primer -què ja varem  escoltar al  "Camins"- té una clara expressió majoritàriament melòdica, sense abandonar els ritmes de fons, molt matisats i treballats i amb una impecable fusió amb el jazz més actual.

I és que aquest alumne avantatjat del nostre Perico Sambeat domina amb impecable tècnica els instruments que toca, encara que els predominants són els saxos aly i tenor, i ens deixa unes mostres clares d'una interessantíssima evolució cap una expressió personal que sembla marcar un camí que cada volta té més clar. Cal destacar que la majoria de les peces són, a més, composicions pròpies.

Ens diu que ja té en el forn un tercer disc. L'esperem amb molta expectació perquè, segons ell declara què és el projecte, pot ser una altra exploració que continue formant i consolidant la seua personalitat.

L'acompanyament del seu quintet fa una feina excel·lent i, a més, i com sol passar als discos de la SEDAJAZZ, compta amb col·laboracions de luxe, de entre les que destacaria la del seu amic i mestre Perico Sambeat i la del baixista, també arrelat a València, Alex Cesarini, sense que vulga fer de menys la dels altres músics que han treballat per fer possible aquest disc. Un dels més interessants de la collita del 2018 del jazz valencià.

dijous, 13 de desembre del 2018

Victor Jiménez al Jimmy Glass

Programa 446

Víctor Jiménez és una bona mostra de l'enorme tasca que s'ha fet, s'està fent i es farà per molts anys, a l'Alqueria Coca, cau de SEDAJAZZ.

Natural de Picanya i crescut a l'ombra de l'escola de SEDAJAZZ, va cridar prompte l'atenció de gent veterana dels que per allí circulen (Perico Sambeat, Ramón Cardo, Santandreu,...) que van veure en ell una promesa de gran músic. No varen equivocar-se.

Víctor Jiménez és un del saxos punters que hi ha per estes terres, abundants en conreadors de l'instrument.

Després de gravat un primer disc Victor Jiménez & Friends, què podeu escoltar a l'enllaç anterior, en un programa nostre que li varem dedicar, ara s'ha llençat a fer un disc en directe al local més veterà de València en temes de jazz, el Jimmy Glass. I ho fa amb bona companyia.

La cosa va anar tan bé,  que va eixir material per a més de dos CD. La generositat de la gent de SEDAJAZZ RECORDS va veure que pagava la pena llençar-se als dos discos, el primer dels quals és el què aneu a escoltar hui.

Es va quedar més material gravat que ja no entrava dintre, però algun d'eixos temes els podeu escoltar al You Tube.

Uns discos variats d'estil, rap inclós, però que paga la pena d'escoltar amb atenció, perquè ho fareu amb gust.

dijous, 6 de desembre del 2018

Nou disc d'un valencià. ESPIRAL de Vicent Espí

Programa 445

Vicente Espí és un baterista, percussionista i compositor nascut a València que va estudiar en el Conservatori Superior de Issy-Els-Molineaux (París). El seu primer grup amb N'Guyen Lee, arriba a la final del Concurs Internacional de Joves Intèrprets de la Défense en la referida ciutat.

Al seu retorn a València col·labora amb grups i músics nacionals i internacionals com són Carlos Gonzálbez Trio, Monty Waters, Ramón Cardo o Dave Schnitter (saxofonista dels Jazz Messengers de Art Blakey).


 Viatja a França i torna a traslladar-se de nou a Espanya on colabora amb els músics més prestigiosos de l'escena jazzista nacional, entre ells  Perico Sambeat, Albert Bover, Jesús Santandreu, Paco Charlín, Abe Rabade, Kirk McDonald, Fabio Miano, Joan Soler, Jordi Vila, Mario Rossy, Santi Navalón, Albert Sanz, Vicente Macián, Toni Belenguer, Amadeu Adell o Voro García. Molts d'ells de collita valenciana.

A part de participar en un bon nombre de projectes com sideman la seva trajectòria discogràfica com a líder presenta els projectes de Després de Coltrane (Fresh Sound New Rècords, 2008) i Dog sounds (RZF, Discmedi, 2012).

En formació de quartet, amb Vicente Espí, i dins del món de Sedajazz, el saxofonista Jesús Santandreu (un dels millors músics que hi ha al nostre país, tot un mestre del saxo tenor i un gran compositor, entre altres coses), la guitarra d'Iván Cebrián (elegància i musicalitat reunits en unes mateixes mans), i el sempre interessant i creatiu contrabaixista Masa Kamaguchi (ara com ara, probablement el millor que tenim per les nostres terres).

Aquest nou projecte d'Espí és tot un repte musical conceptual en alliberar-se de forma deliberada del piano en el seu desenvolupament per dotar de gran llibertat interpretativa no només als músics de la formació sinó principalment al quartet entès com una unitat creativa final, màxim exponent de l'ideari creatiu de Vicente Espí. Tenint cada músic les seves respectives parcel·les interpretatives i solistes, és el plantejament col·lectiu el gran triomf del projecte del bateria. El so modern, contemporani, brilla al llarg de l'enregistrament i es pot percebre en totes les composicions, totes elles originals del propi líder de la sessió. L'afeccionat es trobarà amb moments heterogenis i altament creatius “Fa bon temps a la tardor”, progressius “Espiral” o amb certs tocs de blues/gospel com el tema amb què finalitza l'enregistrament, “Encara no senyor”.

Espiral presenta una idea conceptual que es pot percebre no només en la seva música sinó així mateix en la concepció visual i estilística de les imatges del compacte. Música per degustar en múltiples escoltes d'un dels millors bateries del nostre país.

dijous, 25 de gener del 2018

Joan Saldaña i Pepe Zaragoza. Dos nous valencians que van amunt

Programa 414


Afortunadament el jazz valencià va guanyant terreny...al País Valencià, perquè fora de la seua terra fa temps que hi ha una quantitat relativament gran de valencians que va guanyant-se la vida molt dignament pel món amb un enorme prestigi (Ramon Cardo, Perico Sambeat, Albert Sanz, Francisco Blanco 'Latino', David Pastor, Jesús Santandreu, etc.).

En una conversa que varem mantenir fa ja algun temps amb el "Latino" (Sedajazz i "Latino": la història d'una iŀlusió - 1 i dos següents) el músic andalús "nacionalitzat" valencià des de menut (coses de l'emigració), ja parlava de que ens trobàvem ara amb la tercera generació de músics de jazz valencians. 

Doncs bé, ja trauen el cap, i amb força, la quarta generació, gràcies a l'esforç de les anteriors, cal dir-ho, que s'han deixat la pell...i molts "duros" per consolidar un públic per al jazz contra l'"establishment" musical i l'altre, que encara consideraven (consideren?) al jazz com una música "de segona". Esta gent no ha escoltat ni llegit coses de Bernstein, Stravinsky, Gershwin i molts més personatges "il·lustres i seriosos" que en entrar en contacte amb, o naixent de, les seues arrels (i sent "blancs i cults"), han mostrat el seu reconeixement per una música què, nascuda del "ghetto" negre fa poc més de cent anys, ha tingut una evolució meteòrica cremant etapes amb una enorme velocitat i aprenent també del "músics seriosos occidentals", per convertir una música, inicialment reduïda a la gent negra nord-americana, en quelcom que ha conquerit el món. També el País Valencià.

Les dues mostres que podem escoltar hui són una demostració (més) de que el jazz ha arribat per a quedar-se en la història de la música universal. Amb les "contaminacions" locals que sempre ha tingut -i tindrà- la música, totes les músiques, arreu del món. 

Joan Saldaña, i Pepe Zaragoza, fregant la trentena o menys i amb un enorme bagatge de mescles (pop, rock, clàssica, etc.) han tret els seus primers discos de jazz. En ells hi ha, de entrada, una enorme solvència tècnica i una depurada inspiració, sense audàcies, sense escarafalls exhibicionistes, amb una enorme varietat estilística i un so molt agradable.  

No sé, però em tem que no eixiran en los "40 principales" (m'agradaria equivocar-me...) però si algú de vosaltres vol escoltar una música fresca, agradable, actual, deuria fer-se amb els discos d'aquest dos xicots què, acompanyats de gent veterana, amics musicals i personals, han llençat la seua primera ampolla a la mar diguen-nos que han arribat, que estan ja ací i que estan per a quedar-se. 

Per cert els discos es diuen: La plaça dels somnis de Pepe Zaragoza i Despertant el de Joan Saldaña

dijous, 7 de setembre del 2017

Viktorija Pilatovic: la sort de tindre la Berklee a València

Programa 394

De vegades determinades caramboles ixen rodones. Aquest és un dels casos.

L'existència d'un campus de la Berklee School of Music a València ha estat una autèntica benedicció, car, com les abelles a la mel, han vingut, venen i vindran ací una sèrie de joves promeses a aprendre i gent d'ací pot trobar la possibilitat d'exercir de professores/ors d'eixes joves promeses. El mateix Perico Sambeat o l'excel·lent trombonista Toni Belenguer i molts més,  hi donen classes, sense tindre que emigrar per obligació, per trobar-se amb el bo i millor del jazz mundial, que ve ací a donar cursos, a part d'enriquir-se amb la sang nova que va passant per les seues aules. A més de la seua reconeguda carrera internacional.

La nostra protagonista de hui Viktorija Pilatovic, és professora de cant -i no sé si de més coses- a la sucursal de Quito de la Berklee, però ve molt sovint per ací i, clar, la -afortunada- trobada amb la gent de SEDAJAZZ resultava inevitable.

Afortunada trobada, car la Pilatovic és, no ja una promesa, si no una fabulosa realitat, malgrat la seua joventut, tant en el camp de la veu com en la composició i l'arranjament -el seu darrer disc està composat i arranjat íntegrament per ella- fent-se acompanyar per l'excel·lent pianista valencià Alberto Palau, l'habitual baixista italià de...tothom per ací, Ales Cesarini i el bateria argentí, resident per estes terres Mariano Steimberg.

Hui presentem els dos primers discs de la  Viktorija Pilatovic, el primer,
"Nica´s Blues", de l'any 2013, però que no hem conegut fins que ha eixit el segon, gravat ací com el primer, "Stories", on compta amb la inestimable col·laboració de Perico Sambeat als saxos i del guitarrista Israel Sandoval en dues peces cadascú.


Viktorija va néixer el 12 de març de 1989 a Klaipeda, Lituània. Als 6 anys va començar a tocar el piano clàssic, guanyant molts concursos de piano.
El 2007, va començar els seus estudis de batxillerat en Jazz Vocal a l'Acadèmia de Música i Teatre de Lituània. 
El 2010, Viktorija es va traslladar a Holanda per continuar els seus estudis de jazz al Prins Claus Conservatorium. Aquí el seu estil va evolucionar del jazz tradicional al jazz contemporani, fusionant diversos estils i colors.


 El 2013, com hem dit va treure el seu primer disc i en el transcurs de l'estiu de 2015, torna a Espanya per gravar el seu segon disc "Stories". Aquest treball és molt especial perquè tots els temes i lletres van ser escrits i arreglats per ella mateixa. Conté vuit cançons originals escrites per Viktorija Pilatovic mentre vivia a Lituània, Holanda, Espanya i Equador. Les cançons es van inspirar i van dedicar a la gent que es va creuar en el seu camí en els últims tres anys. L'àlbum ha estat fabricat i distribuït per Inner Circle Music i Sedajazz Records.
El primer àlbum de Viktorija Pilatovic ("Nica's Blues") ha estat editat pel segell discogràfic "Inner Circle Music" el novembre de 2013. El segell, dirigit per Greg Osby, saxofonista de gran prestigi, dóna origen a una relació laboral que mantenen fins a la actualitat.


Gaudiu del que ja és, però creixerà i molt -n'estic segur- una de les millors músiques del panorama internacional del jazz. Gaudiu, sobretot, de la seua preciosa veu. I si teniu l'oportunitat de veure-la en directe (actua relativament sovint a València) no la deixeu passar.

dijous, 29 de juny del 2017

Perico-Zappa, una mescla explosiva

Programa 389

Segurament el nom de Perico Sambeat siga el del personatge més anomenat en aquest programa, i amb raó. Amb discos protagonitzats per ell o com a col·laborador -sempre va on li criden- el seu nom sempre està enmig de totes les propostes més novedoses i arriscades.

En primer lloc crec que és, sens dubte de cap gènere, el millor músic de jazz que hi ha en el territori hispànic. En segon lloc segurament és el més valent, no hi ha cap desafiament que el tire enrere, tant se val orquestrar els concerts sacres de Duke Ellington -escrivint en alguns casos DE OÏDA DIRECTAMENT DEL DISC per manca de partitures editades. En tercer lloc perquè, com dic al programa, és, com David Bowie va ser al món del rock, absolutament camaleònic i després d'un disc com el anterior "Voces", amb una big band i un so característic d'aquest tipus de formacions, es despenja amb un homenatge a Frank Zappa. 

Això sí, per si mancava alguna cosa, treballant-se els arranjaments ell a soletes, car, sorprenentment, sembla que no hi ha quasi ninguna partitura editada del Zappa, amb un selecte grup de músics valencians que, un cop més, demostren que el seu nivell ha arribat als de qualsevol dels que circulen als circuits mundials. Si foren nord-americans el seu nom estaria a l'alçada de qualsevol dels qui ara son "estreles".

Afortunadament, l'afició pel jazz al País Valencià va arrelant-se cada cop una miqueta més, gràcies a la dura i silenciosa tasca de gent com el de l'amo del Jimmy Glass, que sembla va ser l'impulsor d'aquest disc suggerint-li al Perico la seua realització després d'una actuació al que no dubte en anomenar el "Jamboree Valencià".

En definitiva, passeu-se un d'aquests pel Jimmy Glass o per qualsevol de les actuacions que enguany han "explotat" per tota València i, per supossat, feu-vos amb el disc del Perico i escolteu-lo atentament. Del funkie al rock. Del classicisme al free-jazz. Teniu on triar i, com a propina, escoltareu a Zappa.

dijous, 19 de gener del 2017

Avishai Cohen: La reinvenció constant

Programa 367

Quan ens trobem davant d'un músic com l'israelià Avishai Cohen, cal tindre compte de no esperar res, tan sols parar bé l'orella i escoltar, deixant que la seua música ens penetre i ens parle.

De la generació seua -va néixer l'any 1970- és, probablement, el músic més inquiet i imprevisible, encara que dintre d'una línia paradoxalment reconeixible, i perdoneu l'aparent contradicció. M'explicaré.

L'Avishai Cohen sempre sona a jazz, a jazz de la millor qualitat, però sempre s'escolten unes gotes, ací i enllà, de ritme afrocubà mesclat amb eixa cosa un poc indefinible -per la seua pluralitat- d'aroma mediterrani, amb una clara influència de músiques àrabs i sefardites. Si algun músic actual -incloent el nostre Perico Sambeat- ha sabut realment mesclar el jazz amb unes músiques diferents i, en aquest cas, d'això que es diu "músiques d'arrel" eixe és sens dubte, per a mi, el nostre protagonista de hui.

Després d'haver-nos sorprés al seu darrer disc "Almah", que ja varem emetre al seu moment, amb una formació on s'incloïa un quartet clàssic de corda, acostant-se a allò que es sol entendre com a música "culta" sense deixar de sonar a jazz, en aquest disc torna a una formació clàssica de trio jazzístic de piano ( Nitai Hershkovits, nascut el 1988 ), bateria ( Daniel Dor, nascut el 1986 ) i, evidentment, l'Avishai al Contrabaix.

De nacionalitat israeliana tots tres, el piano del Hershkovits sona amb enorme fluïdesa i espontaneïtat, amb un sentit del ritme afrocubà sorprenent. 

Les composicions del disc, llevat del "Smile" de Chaplin, són totes del propi Avishai Cohen i tenen com a segell més destacat, una enorme força rítmica, llevat d'una balada i una preciosa cançó de bressol a la seua filla, contrastant, com ja hem dit, amb el seu anterior disc.

Doncs quedem a l'aguait del seu pròxim disc. Com sonarà...?